96 pàgines, 9 contes, un grapat de mirades a persones corrents i properes que ens van descobrint petites sorpreses i l’agilitat literaria de Rosa Pagès és el que ens ofereix “La veïna i altres animals domèstics“, l’obra guanyadora de l’últim premi de Narrativa Ribera d’Ebre.
La que ja és la sisena proposta de l’escriptora de Reus, resulta un compendi fascinant de les emocions humanes, exposat amb una gran habilitat en el ritme narratiu i un domini del llenguatge que permet atrapar en molt poques pàgines un gran mosaic de sentiments.
En el fragment que dóna títol al llibre, el més extens dels nou, una dona comença a sentir-se intrigada per com serà la vida de la seva nova veïna i acaba endinsant-se en una espiral obsessiva. Pero en la resta de “animals domèstics” hi ha molts més personatges: Un home-peix que intenta buscar en la seva vida a la terra allò que ompli la seva existència, ja sigui la música o l’amor; una dona decidida a guanyar-se el respecte de la familia política preparant el dinar de Nadal perfecte; una noia que torna al poble de la seva mare després d’un viatge a l’Àfrica; un avi a qui han robat la seva vida independent; una noia imaginant una vida de somni a qui el mirall retorna la crua realitat; o un matrimoni amb problemes de comunicació que exploten en una nit de Sant Joan. Ells són els protagonistes d’aquestes nou mirades, dels nou retalls de vides que ens exposa Rosa Pagès i que ens poden semblar totalment reconeixibles i properes.
I el gran punt fort de “La veïna i altres animals domèstics” és aquesta agilitat en l’ús dels recursos narratius i del llenguatge que fan que en molt poques planes, cadascun dels contes avanci amb ritme, descobrint-nos poc a poc però sense pausa les petites sorpreses que completen la història dels seus protagonistes. Tot plegat amb un vocabulari ric i els tocs d’humor, melancolia o fantasia que doten d’emoció aquestes històries de sentiments qüotidians.
Una lectura ideal per una tarda d’hivern, mentre llegim al costat de la finestra i potser ens preguntem què deu estar fent el veï del pis del davant o en què pensa aquella noia que es balanceja pel carrer perduda en la música que li aboca a les orelles el seu iPod.
